Evidentment, els infants estan plens d’energia i tenen moltes ganes de fer coses, i això és molt positiu. Però el risc de dispersió és evident. De les coses bones també se’n pot fer un abús, i el fet d’estar permanentment en grup també desgasta. Cal mesurar si el que més necessita el nostre fill és fer més coses o seria més interessant poder compartir amb ell les tardes del dimarts i el dijous amb una altra mena d’activitats no grupals. Si el pare o la mare tenim la possibilitat d’estar amb ell aquestes tardes jugant, llegint, passejant, conversant, ajudant-lo a fer els deures, etc. Val la pena de provar-ho.

“Sortim al carrer i és un no parar: que si vull una Coca-cola, que si els del cole mengen cada dissabte al McDonald’s i per què nosaltres no, que si l’altre dia li van regalar unes sabates caríssimes de la marca no sé què a la Maria, que si vull una llibreta de la marca X o Y… És un no parar!”

Els valors, entesos com a opcions de vida, preferències o compromisos, acaben identificant les persones i les famílies, és a dir, els valors dels pares i mares compartits amb els fills i/o filles, viscuts com a valors familiars, donen identitat i coherència al grup. Per tant, si aconseguim implicar les nostres criatures en el sistema de valors familiar, si els ensenyem que els capricis són excepcionals i si la nostra actitud quotidiana és ferma i no és de tipus consumista, de ben segur que no s’acostumaran a demanar-nos constantment que els comprem la darrera joguina de moda o els objectes que ambicionen dels seus companys de classe. Hem de tenir present que és molt difícil transmetre o educar un valor que no es “viu”.

“Està bé negociar? No s’acostumaran a fer sempre la seva?”

Si l’objectiu educatiu és formar persones autònomes i independents, és important potenciar que els nens i nenes facin seu allò que és adequat i correcte. La negociació és una forma de promocionar autonomia dins un marc de referència que posem els adults. No s’ha d’oblidar, però, que de negociar també se n’ha d’aprendre. Així que, al principi, i força sovint, passa que la criatura no compleix, i cal que el pare i la mare l’ajudem a entendre què significa negociar, i acceptar i complir el compromís que s’adquireix. En l’aprenentatge de la negociació, cal anar endavant i endarrere, no acceptant-la si no hi ha compliment, però donant noves oportunitats per demostrar que les criatures en són capaces.